serveidedol

El Motiu del Servei

       Tots tenim pèrdues al llarg de la vida. Per poder afrontar-les passem pel que anomenem un dol,  un procés emocional i mental que afecta tot el nostre ésser, una reacció adaptativa normal davant la pèrdua d’un ésser estimat. Aquest procés ens dóna la oportunitat per transformar el dolor i avançar en el nostre creixement personal si es troba ben encaminat. Però també hom es pot perdre en aquest camí, desencadenant més sofriment i dolor. 

  

      En el nostre entorn cultural, el sofriment i la mort han esdevingut tabús, que condueixen a la negació del dolor i al poc suport comunitari que es troba en aquestes qüestions que tots hem de viure. Tot això no afavoreix viure amb naturalitat el procés de dol. Per això sovint no arribem a integrar les pèrdues i queda quelcom pendent, bloquejat en el nostre interior que pot acabar derivant fins i tot amb trastorns mentals i de salut en general. Perquè es converteixen en ferides obertes, o mal cicatritzades que afecten diferents àrees de la nostra persona.

  

     Per això de vegades es fa necessari el suport, l’assessorament i l’acompanyament professional per evitar que el dol s’allargui innecessàriament.

    El nostre servei és dirigit i coordinat des dels seus inicis, l’any 1999, pel psicòleg Carles Perarnau Vidal, especialista en Psicologia Clínica per la Comissió d’Especialitats del Ministeri d’Educació. Especialista en Psicoteràpia per la EFPA / COP. European Certificate in Psychology.  Especialista en Psicoteràpia EuroPsy Especialista en Gerontologia per l’ICANOP i Master per l’ISPA / COMB / SCBGG. Postgraduat en Antropologia per la UAB. Docent de programes de formació pel personal Sanitari i de Serveis Socials. Terapeuta i conductor de grups de suport en malalties d’afectació aguda i crònica, entre d’altres.

    

    Els serveis de dol són un nou recurs en una època on la mort ha estat apartada i desnaturalitzada, perdent així, la visió de la mort com un fet natural i freqüent de la vida.

    La nostra societat té mancances a l’hora d’elaborar les pèrdues, i això és així, perquè la mort és vista com quelcom aliè a la vida. Lluny d’entendre la mort com una part intrínseca a la vida, hom tendeix a veure-la com un accident circumstancial. És per això, que ens costa tant acceptar-la i vincular-la en el si de la nostra existència. Si no evadíssim la mort sinó, per contra, fóssim capaços de parlar-ne i veure-la com un fet natural i intrínsec a la vida, la pèrdua seria alhora menys terrible i més fàcil d’elaborar.

 

    A part d’això, cal destacar que hi ha morts que són més difícils d’elaborar –com ho són les que provenen d’accidents, suïcidis, sobredosis o d’altres. I que el tipus de relació que s’ha establert entre les persones pot comportar més o menys dificultats alhora de desprendre’s d’elles.

 

     Cal assenyalar també que cada persona sent el dol segons la seva personalitat i recursos personals. És evident que el dolor, la intensitat i la seva duració variarà en funció de la personalitat de cadascú. No obstant aquest fet que remarca la individualitat de cada persona, els diferents autors (  Rank (1929); Lindemann (1944); Marris (1958); Engel (1964); Gorer (1965); Kübler-Ross (1969); Kavanaugh (1972); Bowlby (1976); Raphael (1978); Davidson (1979); Anthony (1980); Parkes (1980); Bolwlby (1980); Rando (1981); Clark (1984); Martocchio (1985); Pangrazzi (1991); Lee (1995) i altres ) emmarquen les fases o etapes del dol com un fet que universalitza l’experiència del dol, que si bé individual, és alhora compartida.

 

     Un altre factor que s’incorpora a les dificultats d’elaborar la pèrdua és una manca de comunicació entre les famílies, que es veu augmentada en la sentida mort d’algú proper, al no saber què fer, què dir i tenir por de poder augmentar el dolor dels altres i el nostre. La nostra cultura i el fer social no ensenyen a saber compartir el dolor i alliberar-lo.

 

    Parlar de la mort i del que sentim, dels sentiments que tenim quan algú que estimem ens ha deixat és un fet molt important per adaptar la nostre psique en una nova situació, on la persona amb qui havíem estat convivint se n’ha anat.

     

     És per aquestes dificultats, detectades no solament pels professionals de l’àmbit de la salut, sinó també, i primordialment, per les persones afectades que es va decidir crear a Manresa un servei que donés suport al dol, a les persones que haguessin perdut una persona estimada i es veiessin amb dificultats per elaborar aquesta nova situació o veiessin viablement positiva la seva incorporació en una dinàmica de grup on s’ajuda a l’elaboració del dol.

  

A qui va dirigit el servei?

 

  • A persones que han patit o pateixen la pèrdua d’una persona estimada.
  • A entitats i professionals que necessitin el nostre assessorament.
  • A la societat en general ( amb la divulgació i  informació sobre el dol ).

 

Què s’ofereix? 

    

  • Un  espai de suport i acompanyament on es busquen els mitjants perquè cada persona sigui capaç de superar el seu dolor.
  • Suport terapèutic amb atenció individual i grupal.
  • Orientació familiar.
  • Assessorament en temes de mort i dol.

 

Com es treballa?

  • En un clima de confiança, respecte i confidencialitat.
  • Des d’una visió i metodologia integrativa.
  • Estimulant els propis recursos de la persona.
  • Amb escolta activa i suport emocional.
  • Utilitzant diferents mitjans d’expressió: pintura, escriptura, música…
  • Biblioteràpia.

 

 Amb quins objectius?

  • Compartir l’experiència.
  • Acompanyar en el procés personal.
  • Ajudar a identificar, explorar i entendre les vivències.
  • Facilitar l’expressió i la comprensió d’emocions, sentiments i pensaments.
  • Resoldre assumptes pendents.
  • Ajudar a integrar saludablement la pèrdua.
  • Desenvolupar noves habilitats.
  • Aprendre a viure de nou.

 

     Gran part de la seva tasca es realitza en la dinàmica terapèutica grupal on es treballen aspectes cognitius i emocionals de les persones, a través de l’expressió dels sentiments, compartint el dolor i els recursos personals, entenen el procés de dol pel que passen i adquirint noves habilitats cognitives i emocionals per afrontar la pèrdua. Tot amb la intenció d’intentar disminuir el sofriment, trencar l’aïllament social, comprendre el procés de dol, normalitzar la situació i aprendre a viure de nou.

 

     Aquests tipus de servei creen un sistema de recolzament social per a totes les persones que en un moment determinat de les seves vides es troben sense suport en una situació de pèrdua d’una persona estimada. I com a sistema de recolzament pot proveir suport emocional, suport tangible, suport informacional i suport de partinença ( S. Cohen i Hoberman, 1983; Shaefer, Coyne i Lazarus, 1981; R.S. Weiss, 1974.

 

     En aquests moments, molts estudis evidencien que les persones que compten amb aquest tipus de recolzament són més optimistes davant la vida, se sobreposen més exitosament a les depressions, mantenen l’autoestima, manegen millor la soledat, tenen millor salut i pateixen nivells més baixos d’estrés ( Billings i Modos, 1985; S. Cohen i Symen 1985; Lepore, Allen i Evans, 1993; Mitchell, Billings i Moos, 1982; Schulz i Decker, 1985 ).

 

     Aquests tipus de servei s’inicien al Regne Unit i als Estats Units després de la segona guerra mundial per tal de donar resposta a diferenciades problemàtiques o situacions límit. On s’ha pogut constatar els seus beneficis i resultats positius.

  

     El novembre de 1999, va iniciar-se el Servei d’Acompanyament en el Dol de Manresa amb un grup de pares que havien perdut fills i des d’aleshores el Servei ha anat creixent i ha acompanyat el dol de moltes persones.  

 

  

 
 

 

  

Amb passes lentes

i a voltes indecises.

Així, i no d’altra

manera, podem créixer

i assumir la creixença.

 

De l’àmbit de tots els àmbits. Miquel Martí i Pol

 

 Servei d’Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central

Anuncis
%d bloggers like this: